15 de juny.Joan Margarit a La violeta

Jaume Gustà i Bondia, arquitecte de La Violeta

Banquet ofert pels arquitectes barcelonins a setembre de 1923 als seus companys Don Miquel Madorell i Rius i Don Vicens Artigas Alberti, amb motiu d'haver sigut anomenats regidors de l'Ajuntament de Barcelona. Jaume Gustà i Bondía és el tercer per l'esquerra de la primera fila.


No és cap tontería que La Violeta sigui obra d’un arquitecte, l’any 1893 no n’hi havia tants i la majoria d’entitats no tenien capacitat para contractar-los. Gustà no era dels més reputats, pero tampoc era un qualsevol. Durant els anys 1919 i 1920 va ser president de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya, la institució que agrupava als arquitectes catalans abans de la fundació de l’actual Col•legi. Mestre d’obres des de 1872, Jaume Gustà degué voler ascendir profesional y socialment estudiant arquitectura. Titulat l’any1879, en una de las primeres promocions de la tot just fundada Escola d’Arquitectura de Barcelona, un curs després d’ Antoni Gaudí, al llarg de la seva vida profesional va rebre alguns encàrrecs públics d’importancia, com el Palau de la Industria, el Pavellón de les Colònias i Aduana y la reforma del Umbracle, para la Exposició Internacional de 1888, o l’Ajuntament i el Cementiri de Sants (1895).

Petit informe sobre la consulta els documents referents a Jaume Gustà i Bondia a l’Arxiu Administratiu de l’Ajuntament de Barcelona


L’Arxiu Administratiu de Barcelona té registrades 179 fitxes referents al mestre d’obres i arquitecte Jaume Gustà i Bondia. Dues es corresponen al seu treball com a mestre d’obres (essent una el primer projecte presentat a l’Ajuntament l’any 1878) i la resta al seu treball com arquitecte. Les 179 fitxes fan referència a un total de 127 projectes.

Els anys de major activitat són els de tombant el segle XX, concretament l’any 1897 (12 projectes presentats) i l’any 1900 (també amb 12 projectes presentats). L’any 1888, el de celebració de l’Exposició Universal de Barcelona (en la qual treballa sota les ordres d’Elies Rogent, dissenyant el Palau de la Indústria i d’altres edificis) és un any d’un important augment de projectes, ja que Gustà passa a presentar-ne una mitjana d’entre un i dos per any a presentar-ne set.

Els projectes responen a encàrrecs molt variats, trobant-ne edificacions de nova planta, ja sigui edificis d’habitatges, magatzems o coberts; addicions a edificis ja existents, com remuntes o aprofitaments del terrat; reformes d’edificis; cerques de solars; infrastructures d’aigua i, menys nombrosos, treballs d’urbanització i un equipament, l’escorxador del poble de Sants.

Del total de projectes, un 55,9% són projectes de nova planta, dels quals els més nombrosos són els projectes d’habitatges (26,8%), seguit dels projectes per a coberts (22%) i magatzems (7,1%). Els projectes de reformes i addicions constitueixen el 33% del total, la majoria dels quals es refereixen a remuntes d’edificacions existents (10,2%) encara que també a reformes d’habitatges (9,4%), edificacions al terrat (6,3%) i cerques de solars (7,1%). La resta de projectes, l’11,1%, són d’infrastructures (7,9%), d’urbanització (2,4%) i d’equipaments (0,8%).

Es tracta de projectes encarregats, en la gran majoria dels casos, per particulars, a l’Eixample de Barcelona. Els encàrrecs públics són limitats i es refereixen sobre tot a obres d’infrastructures d’aigües, com el cas del clavegueram de la Plaça de Sant Jaume, el carrer Ferran i el carrer Jaume I (1903). Hi ha però un projecte per a la urbanització del Passeig de la Indústria (1890) i per a l’escorxador del poble de Sants (1896).

L’últim projecte de Gustà i Bondia presentat a l’Ajuntament de Barcelona és un projecte de alineacions dels terrenys oferts per Clemente Guix, al 1916, tot i que ja havia deixat de presentar projectes regularment a l’any 1909.

Petit informe sobre la consulta del “Fons Gustà” a l’Arxiu del Col•legi d’Arquitectes de Catalunya

A l’Arxiu del Col•legi d’Arquitectes de Catalunya existeix un fons anomenat “Fons Gustà”. En la pràctica totalitat conté documents relacionats amb la feina de Gustà a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888. Fonamentalment amb els treballs relatius al Palau de la Indústria, pavelló central. Quasi tots els plànols d’aquest palau estan signats per l’“Arquitecte Director General”, Elies Rogent, i per l’“Arquitecte Director”, Jaume Gustà i Bondia, entre 1887 i 1888. Hi ha plànols generals (plantes, seccions, alçats) i de detalls, fonamentalment de l’estructura metàl•lica, que es contracta a Joan Torras (armadura nau central).

Existeix nombrosa documentació sobre el seguiment de les obres i de la conservació del Palau de la Indústria. A més hi ha expedients sobre altres edificis de l’Exposició que ens mostren l’amplitud de l’obra de Gustà: portes de la tanca sud del parc, casernes, colònies i duanes, pavelló per a la reproducció i venta de fotografies (pavelló Audouard), galeries d’enllaç del Palau de la Indústria del Pavelló de l’Ensenyança, antic Pavelló de les Belles Arts.

Al Fons Gustà també hi han còpies no molt bones de plànols d’un edifici signat per l’arquitecte al 1891 situat a la Ronda de Sant Pere, 3-5 de Barcelona.

A més, hi ha negatius amb fotografies de l’Ajuntament de Sants i d’un hotel a la Plaça d’Espanya de Barcelona.

Inclòs actualment al fons, però probablement extraviats perquè pertanyen a un altre fons, es troben altres papers signats per d’altres arquitectes (convent de Montsió, palau dels Comptes de Sobradiel...).

El més destacat de la consulta és potser la constatació del paper fonamental de Gustà i Bondia en el projecte de l’Exposició Universal de 1888 sota la direcció d’Elies Rogent.

Al fons Jaume Torres Grau de l’Arxiu del Col•legi també es troben, sorprenentment, uns plànols de la casa de Gustà i Bondia al carrer Alegre de Dalt, on ara hi ha una residència de gent gran.


Recerca duta a terme per Carlos Bitrian de l’Observatori de Teatres en risc

El valor patrimonial de La Violeta

Si la paraula Patrimoni te un valor és pel seu significat. El Patrimoni el constitueixen els béns, valors i crèdits que posseeix una persona o institució. Si incardinem aquesta paraula a un punt geogràfic concret i en aquest cas a Gràcia semblaria que la coherència d´actuacions per retornar el seu sentit més ampli a la paraula patrimoni, com la nova retolació d´alguns indrets de la Vila, hauria d’arribar al seu torn a una actuació arquitectònica difícilment recuperable a posteriori, com no és el cas del canvi d´una placa en una plaça.
Per això la insistència en alguns àmbits i en concret dels Amics i amigues de La Violeta per preservar un espai arquitectònic viu, que recull aquest sentit de patrimoni al que hem al•ludit.
En aquest sentit i per no caure en la més absoluta baqüitat d´espais en els que s´han invertit importats partides pressupostaries és del tot imperatiu definir els criteris d´actuació sobre l´espai i el respecte a les normes que per a la preservació del patrimoni s´han dictat.
Les bases del “Concurs d’idees, amb intervenció de jurat, per a la reforma de La Violeta el la seva pàgina 16, i a l’hora de definir els “criteris d’intervenció” obren la possibilitat de “la reestructuració total” de l’edifici i sense subtileses tal expressió pot portar irremeiablement l’enderroc. Aquesta actuació contravé:
1. L’Ordenança sobre protecció del Patrimoni Arquitectònic Històrico-Artístic de la Ciutat de Barcelona, a l’hora de definir els trets que caracteritzen els edificis de nivell C (cas de La Violeta) i el seu grau de protecció, afirma:
Nivell c: Edificis, el valor dels quals resideix principalment en la seva estructura tipològica, exteriorment reflectida en la façana i la disposició dels elements comuns (vestíbul, caixa d’escala, estructura, etc.) que són les parts protegides, essent susceptible la resta de l’edifici d’actuacions de rehabilitació que mantinguin o revaloritzin els esmentats elements comuns.
2. L’informe de la Direcció d’Actuació Urbanística de l’Ajuntament de Barcelona de l’any 2004, en el seu punt 4, defineix a La Violeta els elements comuns objecte de protecció: “Que donada la tipologia de l’edifici, considerem que els usos previstos a qualsevol intervenció haurien de respectar el espais que han permès les activitats que històricament s’hi ha desenvolupat (saló de ball, casino, cooperativa)”. Essent l’anomenat “Salón de baile” en el projecte de 1897, un teatre a la italiana des del punt de vista tipològic.
3.- La fitxa de patrimoni de la Violeta de data 1999, tot i ésser incompleta, situa aquest edifici dins dels marges del catàleg d’edificis d’interès arquitectònic aprovat pel Consell de Districte en el plenari de 5 de març d’enguany. És obvi i evident que no es podrà tancar aquest catàleg sense la inserció d´un edifici de propietat municipal, adquirit precisament per les seves remarcables estructures arquitectòniques que el situen de ple en la consideració de categoria C. Com es sabut dins d´aquest inacabat catàleg en son inclosos els Lluïsos de Gràcia, l’Orfeó Gracienc, el Cercle Catòlic de Gràcia, el Centre Moral Instructiu de Gràcia i el Teatre Sèneca.
Curiosament el 90% dels quals tenen un elements comuns idèntics als de la Violeta i altres que aquesta darrera supera en valor, la qual cosa fa inviable una actuació contradictòria in fine en els propis criteris de l´administració. No pot l´administració quan és subjecte d´aplicació normativa saltar–se les normes que encerclen i determinen l´actuació dels seus administrats.
En conseqüència i davant de la discordança dels Plecs de condicions del Concurs en relació a l’Ordenança i l’Informe, cal exigir :
1. Que el Consell de Districte en compliment de les seves propies resolucions promogui la realització d’un Estudi històric de l´edifici per tal de completar degudament la fitxa de patrimoni de la Violeta “Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic i Catàleg del Districte 6”, i la seva inclusió en el citat catàleg Municipal de patrimoni de Gràcia, la qual cosa suposaria aturar el procés del concurs.
En aquest sentit no es poden infravalorar les aportacions fetes per SOS monuments” i l’”Observatori de teatres en risc” que a més d’altres consideracions han posat de manifest:
“el valor d’una estructura de finals del segle XIX que defineix un entramat racional, on la presència del ferro no solament es limita a les vuit columnes de la planta baixa, sinó també a les bigues. Una, de gelosia, sota coberta, fa pensar en la intervenció en la construcció, i tal vegada en el projecte, de Joan Torras i Guardiola (1827-1910), arquitecte (1854), constructor, professor i director de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, que treballà intensament a la Vila de Gràcia a la fi del segle XIX i s’encarregà, entre d’altres obres de la coberta del Mercat de la Isabel. Un estudi històric hauria d’estudiar la presència de Torras al projecte. L’estudi és necessari per fer un inventari complet dels elements ornamentals a protegir, que la fitxa de patrimoni no precisa.”
2. Una avaluació contrastada per altres experts de les conclusions de l’estudi sobre el sistema estructural de l’antic casino “La Violeta”.
Entenem que de l’estudi dut a terme no se’n desprèn l’absolut de les conclusions. I son precisament aquestes conclusions les que s’utilitzen, a més d’una manera tendenciosa, per contravenir la claredat de les prescripcions de l’Ordenança sobre protecció del Patrimoni.
Amics i amigues de La Violeta
14 d’abril 2009

Vermú violeta

El passat dissabte a partir del migdia va tenir lloc un vermut al casino-bar de la violeta i al carrer.
Hi va tocar el grup de música Carles Belda i el Grup dels Badabadocs.
Durant l'acte es va llegir el segënt manifest:

Fa cinc anys, quan una immobiliària va comprar La Violeta, més de 15 entitats de la Vila de Gràcia vàrem demanar “el manteniment de l’edifici amb l’us actual, com a espai de vida associativa i cultural”. Ara no temem per l’us social dels seus espais, però si per la seva subsistència física.
El concurs de projectes per la reforma de La Violeta obre les portes pel seu enderroc mantenint tan sols la façana. No posem en dubte que a La Violeta s’hi han de fer obres, però aquestes han de ser compatibles amb el manteniment dels espais que l’han caracteritzat, en certa mesura el saló de billars i el teatre, i especialment el del casino-bar. L’enderroc és una destrucció irrecuperable d’un patrimoni social i arquitectònic imprès en uns espais . Els llocs, com les persones, no són reproduïbles. La Violeta no és una façana.
És clar que moltes entitats culturals de la Vila tenen necessitat d’espais on desenvolupar les seves activitats i moltes d’altres de millorar les seves seus. La visió de conjunt del barri ens ha d’obrir una perspectiva nova des d’on poder posar en comú activitats i espais preservant en el que calgui el nostre patrimoni. No hem de mirar La Violeta com si fos un solar a optimitzar, sinó com una arquitectura amb uns valors, que cal aprofitar al màxim per l’interés social.
Demanem als nostres governants la sensibilitat que permeti compatibilitzar les necessitats que la nostra societat té amb la preservació dels espais, atmosferes, racons i records que han anat configurant el nostre barri.

L'expedient del projecte de 1893

Reportatge fotogràfic

foto Josep Maria Contel

Nota de premsa

La Violeta, un altre símbol de la història i cultura de Barcelona en perill

La Violeta és un edifici construït el segle passat. Sempre ha estat un casino de barri; amb el seu bar, la sala de billar, els futbolins, un teatre-salò de ball i altres espais que amb el pas del temps han acollit usos diversos. Tal vegada, per alguna gent no tingui un valor arquitectònic massa significatiu, però és un espai viu de la història i la identitat d'un barri que ve d'un passat menestral i proletari: Gràcia, que amb el pas del temps ha esdevingut un nucli urbà cosmopolita, on la tradició i el progrés conviuen de manera espontània i natural.

Fa cinc anys una immobiliària va comprar l'edifici. Volien enderrocar-lo i construir habitatges de luxe. L'Ajuntament, recollint el malestar que havia provocat la noticia entre els veïns i les entitats del barri, va arribar a un acord amb la immobiliària i mitjançant una permuta l'edifici va esdevenir de propietat municipal.

Des d'aleshores La Violeta ha mantingut el seu us tradicional, acollint diverses entitats i actes culturals, però també, i fonamentalment, mantenint el seu casino bar com un espai de trobada, obert a tots els que valoren i estimen l'autenticitat dels llocs que amb dignitat recorden d'on venim i qui som.

Malgrat tot, avui el futur de La Violeta està en perill. L'Ajuntament acaba de obrir un concurs de projectes per la reforma de l'edifici, que contravé el grau de protecció patrimonial que te l'edifici i obre les portes del seu enderroc mantenint únicament la façana. Ara el que està en perill no es l'ús social de La Violeta. Ningú posa en dubte que a l'edifici s'hi han de fer obres, però depenent del resultat del concurs es pot esborrar una part del nostre patrimoni arquitectònic i social.

La plataforma Amics i Amigues de La Violeta, des de fa cinc anys lluita per sensibilitzar sobre aquest tema i fer que La Violeta pugui alhora mantenir el seu valor patrimonial, la seva atmosfera, i ser un espai útil per la gent i les entitats de Gràcia. Un espai per la cultura popular i sobretot per les iniciatives ciutadanes que reclamen una certa autonomia de gestió i una identitat pròpia.

Amics i Amigues de La Violeta
C/ Sant Joaquim, 14. Barcelona 08012
salvemlavioleta@gmail.com, lavioletadegracia.blogspot.com

Reportatge fotogràfic

fotos Enric Granell

El diseño apisonadora. Article publicat a El País el dia 14 de març 2009

Para los Juegos Olímpicos se elaboró un vídeo titulado Transformació d'una ciutat olímpica 1986-1992, en el que se veía, en imágenes muy veloces, la transformación de diversas áreas estratégicas de Barcelona, que dejaban de ser campos, terrenos baldíos, tejidos industriales, barrios antiguos e infraestructuras obsoletas para convertirse en una ciudad olímpica homogénea. Pero lo que pretendía ser un documento propagandístico, a ojos de algunos se convertía en imagen terrorífica de la apisonadora que lo arrasa todo por igual para hacer una ciudad uniforme. He aquí una de las raíces del urbanismo y la arquitectura de los últimos años, que surgen como reacción contra lo diferente, lo pintoresco y lo informal. Parece que los que planifican teman la diversidad y la permanencia de memorias incómodas.

Ello se comprueba en los proyectos urbanos que intentan sistematizar las vertientes de la montaña de Montjuïc y reducir el heterogéneo conjunto de la Satalia a un trazado unitario que continúe la ciudad formal; en ciertos puntos de Els Tres Turons, donde el bulldozer está esperando para eliminar patios, medianeras, palomares y casas autoconstruidas; en Vallcarca, donde las torres, con ancianos y okupas, han resistido gracias a una topografía tan inclinada que hace difícil pasar la aplanadora; o en Mataró, que va a sacrificar la fábrica de Can Fàbregas para instalar unos grandes almacenes. Y ya se ha consumado en el Poblenou, donde ha desaparecido gran parte de su memoria obrera e industrial; o amenaza ahora a la Barceloneta, donde la finalización del Hotel Vela anuncia que el único barrio que había resistido sin hoteles de cinco estrellas va a tener uno en situación estratégica para engullirlo.

Hay un tipo de arquitectura de centro cívico que se repite en cualquier ciudad catalana: exteriores geométricos y abstractos e intensa iluminación artificial para unos interiores fríos con repetitivo mobiliario de serie. Se quiere arrasar con los ambientes híbridos donde las personas se han reunido hasta ahora: cafés, bares, ateneos y casinos populares; lugares llenos de historia, con muebles diversos y antiguos. La arquitectura del control que se despliega en estos equipamientos públicos es para reuniones pautadas e integradas, y no para el encuentro híbrido, de complicidades y cultura crítica.

Un ejemplo de este rechazo administrativo de lo antiguo es el de La Violeta en Gràcia, un bar tradicional en planta baja, con un espacio polifuncional en la planta superior dedicado a teatro y sala de baile. De propiedad municipal desde que hace unos años se consiguió salvarla del derribo, ahora el distrito no renuncia a transformarlo y anuncia la convocatoria de un concurso de proyectos: qué mejor que cargarse el ambiente conspiratorio, ocioso y humeante de un bar antiguo, dejando como contrapartida que se salven las fachadas y se resitúen las columnas de hierro colado en una escenografía.

Para este caso habría soluciones razonables. Es cierto que el edificio de 1893 está envejecido y se ha de mejorar su estructura, construcción e instalaciones, pero si se conserva el espacio de la sala del bar y del billar, y la pieza superior del teatro, incrementando una planta el edificio y rehaciendo totalmente la crujía de la calle de Maspons, para situar en vertical los servicios contemporáneos, se puede cumplir el Plan de Usos aprobado por el Consejo Rector de la Violeta para convertirla en un equipamiento polivalente. Sería una barbaridad pasar también la apisonadora del diseño homogeneizador por un espacio como el bar, que ha durado décadas y que, con sus columnas, doble altura, cristales de colores, sillas antiguas y mesas de mármol, es un símbolo del barrio.

La necesidad de inaugurar, la preferencia por arquitecturas convencionales, tener que recurrir a mobiliario de serie de proveedores para la Administración y una intención implícita de control explican esta tendencia a la homogeneización. Pero más allá de razones prácticas, convendría hacer un psicoanálisis colectivo para desvelar por qué a los catalanes con poder o con dinero les da tanta grima lo antiguo y lo pintoresco y quieren eliminar todo lo que huela a popular. Deben de necesitar olvidar aquella "Barcelona cuando era pobre, humilde y acogedora" en los poemas de Joan Margarit. Otra pista nos la puede dar el hecho de que España y Portugal, emblemas de la destrucción del territorio costero, la expansión incontrolada de sus ciudades y el poco cuidado por el patrimonio, no entrasen en la Segunda Guerra Mundial. Para la Europa que sufrió la destrucción bélica, derribar es símbolo de guerra; para los nuevos ricos ibéricos es signo de modernización y ganancias. Como en aquel vídeo de los Juegos Olímpicos de Barcelona.

Josep Maria Montaner es arquitecto y catedrático de la ETSAB-UPC.

Col.leccio de postals

Aquestes imatges formen part de la col.leccio de postals que em editat per difondre la campanya. Podeu trobar-les a les llibreries del barri o al bar de la Violeta. Les fotografies son de Lluís Ros.